Ens ofegaríem.
Què faríem si no tinguérem ports on poder atracar?
En el meu congelador ventricular guarde les indicacions exactes per arribar als meus ports preferits. En realitat, són embarcadors menuts on amarrar-se un matí assolellat, o molls flotants de fusta que bambolegen constantment, o xicotets ports que esdevenen casa habitual de pescadors, mariners, grumets, i els seus femenins. Siguen més grans o més menuts, tots em pareixen acollidors i exòtics. Em produeix una sensació magnífica saber que conec les rutes, més o menys secretes, per arribar a ells. És com la ruta del tresor, però el tresor és la ruta. I m'alleuja saber que sempre hi haurà un far, o en el seu defecte la llum d'un xiringuito de platja, que em faça l'ullet i em diga: "Estic ací! Vine, dona!"
Però continue tenint una inconveniència mental prou paralitzadora i molesta. Tinc por de ser el port de cap vaixell. Em produeix un plaer immens saber que algun capità o que alguna capitana compta amb els meus molls. Són molls que abracen, que donen la benvinguda sempre... En dies de sol i en jornades de tempesta.
I, per contra, en el fons, tinc por.... Tinc temor que atraquen només una o dues vegades. Que no atraquen . Tinc por de voler ser port i que ningú dissenye la ruta per arribar a mi. Tinc por de desesperar davant l'absència de naus amigues. I per això a èpoques no encenc el far.
D'on punyetes m'he tret jo eixa por i, si és veritat que les pors protegeixen d'alguna cosa, de què co... se suposa que em vol salvar? Manda huevos.
PD: Òndia... Pensant en la metàfora un poc més.... M'acabe d'adonar que també tinc por que vulguen atracar 100.000 als meus molls i no tindre prou de lloc per a tots i deixar-los naufragar!.... Uops.
