L'alt concepte del mentider.
Divagant sobre la motivació i els matissos de les mentides, em trobe amb un element nou: l'alt concepte del mentider.
Vaja per davant que no m'agraden les mentides, en general. De fet, patisc d'excés d'honestedat que em porta a estranyes i incòmodes situacions, a mi i als del meu voltant. L'honestedat no és sempre una virtut, ni molt menys.
...
Hipòtesi: Supose que les mentides són una forma més de caminar per la vida. De vegades criminalitze aquesta actitud vital, però de vegades l'admire pel que implica: l'autor de la mentida l'elabora com un bàlsam per a les seues angúnies personals, circunstancials i existencials, un bàlsam que li procura l'autopreservació i la calma. Crec que això implica que l'autor de la mentida té un alt concepte d'ell mateix, una elevada autoestima.
Cas pràctic: X menteix sobre ell mateix a Z perquè sap que és tan important per a Z que Z no suportaria saber algunes coses sobre X.
X, és conscient del gran amor de Z i que és una peça clau en la vida de Z (ací comença l'alt concepte d'X). X protegeix aquest alt concepte, mantenint la seua mentida/ocultació amb l'excusa de "no fer mal a Z", però amb aquesta actitud hauria de saber que li nega a Z l'opció de conéixer i decidir, li nega a Z la llibertat, infecta Z amb una vulnerabilitat que probablement no mereix.... I tot perquè l'alt concepte d'X està per damunt de tot, per damunt de Z també.
De vegades admire les persones X, la seua sang freda i el seu amor per elles mateixes.
