La paciència.

De vegades la meua ciència es queda òrfena. Sa mare se'n va de compres o a passejar a la mar. O a fotografiar ratolins de camp.

Altres vegades la meua ciència, però, té una mirada clara, implorant, exigent, expectant, quasi agressiva. Mira a sa mare de forma descarada demanant-li ...oO(o exigint-li?) que es quede. La necessita. Necessita les seues lliçons. Les lliçons de l'espera, l'observació, la no precipitació, el no pànic.

La professió de la mare de la meua ciència deu ser fotògrafa d'animals salvatges. Li ho note en els seus gestos. Mai bruscos ni apassionats. Sempre pensats i, alhora, naturals. Tranquils. Sempre a l'espera de la instantània idònia per al seu objectiu, i amb la seguretat que eixa instantània arribarà tard o d'hora.

....oO(...ah... jo vull ser fotògrafa de National Geographic)